Per

Pep Escoda i Borràs (Tarragona, 1958) és una persona feta a ella mateixa. Fill d’una família de pescadors del Serrallo, als 16 anys ja feinejava cada dia a la mar a bord del vaixell del seu pare. La seva passió per l’art, però, el va empènyer a canviar de vida uns anys després. Als 32 anys, després de diversos anys treballant com a reporter gràfic cultural per a diferents mitjans de comunicació locals i nacionals, va muntar el que probablement ha estat el primer estudi fotogràfic de Tarragona. Des d’aleshores no ha parat de fer fotos, potser un milió; ha recopilat fins a 20 premis Lux i ha il·lustrat infinitat de llibres de turisme, arquitectura i restauració sobre les principals ciutats del món. Avui ens rep al seu estudi del carrer Comte de Tarragona, ciutat que, malgrat la seva agitada vida darrere de l’objectiu, no ha abandonat mai.

Tarragoní de tota la vida.
Vaig néixer a la clínica de Santa Tecla. Vaig pesar més de 5 quilos. La llevadora que va assistir el meu naixement em va batejar amb el nom d’«el pare dels nadons». Ara, si peses tant, et fan proves per veure si ets diabètic… però no va ser el meu cas. Ara, de gran he tingut un llarg historial mèdic, fins i tot he patit un càncer, però em trobo força bé.

I sempre has viscut a la teva ciutat?
Sí, sempre a Tarragona. És veritat que durant molts anys he viatjat per qüestions de feina. He estat dos mesos a París, dos mesos a Miami, dos mesos a Nova York… De vegades he estat més temps a fora que a casa, per això no he fet mai viatges de vacances. De fet, quan he tingut temps lliure en aquests viatges de feina sempre l’he aprofitat per fer les fotos que em venien de gust, sense encàrrec de ningú.

La fotografia és una feina o un ‘hobby’?
T’ho diré d’una altra manera. A mi m’encanta fer fotografia i, si a més em paguen, això ja és l’hòstia. Una vegada em van preguntar què seria si pogués tornar enrere en el temps. Després de pensar-ho molt vaig decidir que tornaria a ser fotògraf.  Per mi és una manera de viure. És un vici, una malaltia… no ho sé. Fotografio les 24 hores del dia. Encara que vagi sense càmera faig fotografies mentals dels llocs per on passo. Llàstima que de vegades no porto la càmera i se me n’escapen algunes…

Quan t’adones del teu amor per la fotografia?
Ja de ben petit preferia dibuixar que anar amb els companys del Serrallo a jugar a pilota. A mi m’agrada l’art en general. No vaig perdre l’interès per l’art ni quan el meu pare em va pujar a la barca per la pesca de la sardina des dels 16 fins als 24 anys. De fet, després vaig estudiar pintura a l’Escola d’Art i, no sé com, tenia una càmera de fotos a casa i vaig començar a fer-la servir… fins avui. En aquella època també em va donar pel rem. Vaig arribar a formar part de l’equip de la selecció espanyola de rem. També vaig treballar en un supermercat i en una empresa dedicada al món de les plataformes… M’hi passava un munt d’hores. Llavors vaig pensar, i per què no inverteixo aquestes hores en allò que realment m’agrada?

I vas muntar el teu propi estudi de fotografia.
Era l’any 1990. El vaig obrir a Torres Jordi. De fet, potser va ser el primer estudi fotogràfic com a tal que es va obrir a Tarragona. La gent no entenia què era això d’un estudi, perquè fins aleshores tothom s’imaginava el negoci de la fotografia com a botiga. Quan vaig anar a demanar finançament no ho entenien… Un tema de fotografia on no es venguessin ni càmeres ni rodets? La meva gestoria al final em va recomanar que posés un aparador i un taulell amb quatre coses. El vaig obrir i el model no ha canviat fins al dia d’avui, que estem al carrer d’en Comte de la Part Alta.

Així, ja tenies 32 anys quan vas obrir el teu negoci?
Ja feia anys que em dedicava a fer fotografies per a diversos mitjans locals de la zona i alguna revista musical. Estava especialitzat a anar a fotografiar concerts. Llavors estaven de moda la Pantoja, Hombres G, Lola Flores… Vaig aprendre fent concerts. Sempre m’he sentit molt còmode amb el retrat i amb la fotografia d’actuacions musicals, tot i que mai no m’he guanyat la vida amb aquestes dues especialitats.

I amb què et guanyes la vida?
La veritat és que actualment amb el que puc. Avui el sector està molt dur. Tinc molts companys fotògrafs professionals de prestigi que ho estan passant malament. N’hi ha molts que s’han hagut de vendre la casa i tot…. Hi ha molta exposició, coses molt xules… però pocs diners. Ara fa un temps em van treure a pàgina sencera a La Vanguardia, que està molt bé, però la gent es fa una idea equivocada de la vida que portes. Quan portes 20 premis Lux guanyats i comences a sortir als diaris la gent es pensa que ets caríssim, quan no és així, i sempre trobes algú que et vol tallar el cap, sobretot en l’àmbit local.

Tu has treballat més a fora que aquí a Tarragona?
Sí, però ara intento tornar a fer coses a Tarragona. Estic tornant a presentant-me a gent que fa vint anys els vaig anar a veure per primera vegada.

escoda2Has rebutjat mai feines?
Sí, sigui per raons ètiques o per raons econòmiques. Jo sempre m’he adaptat, però hi ha un moment en què has de seleccionar les feines que fas. Fins i tot ara que ens dediquem a sobreviure.

I què opines que la fotografia estigui a l’abast de tothom?
És bo, però hauria de produir l’efecte contrari del que està passant. El fet que tothom pugui tenir una bona càmera i un ordinador per treballar les imatges hauria de servir per donar encara més valor a la fotografia professional. A França, per exemple, ens porten molts anys. Aquí passen coses estranyes. Una empresa es pot gastar milions d’euros en una obra nova, però en canvi no és capaç d’afegir en el pressupost una partida de mil euros per fer un reportatge fotogràfic professional del nou equipament. Les fotos les acaba fent el primer que passa per allà. Una cosa és ser fotògraf i una altra és fer una fotografia.

Per què normalment no ens agraden les nostres pròpies fotografies?
Fer bons retrats no és gens fàcil. Mira les fotos de carnet. Gairebé ningú no queda bé. Un retrat necessita un clima, un temps, conèixer la persona fotografiada… Pensa que des de ben petits estem acostumats a veure la nostra cara als miralls i, per tant, amb el reflex girat. La imatge que tenim de nosaltres mateixos a la ment no es correspon, doncs, amb la realitat que veuen els altres. Això es nota molt quan veus una fotografia pròpia, ja que no t’acabes de veure tu mateix. En canvi, si te’l mires unes quantes vegades durant diversos dies t’acabes acostumant i fins i tot et pot agradar.

Què és més difícil fotografiar: persones o coses?
En fotografia sempre s’aprenen coses noves. Jo no ho sé tot en fotografia. Però per experiència personal puc dir que fotografiar qualsevol cosa és difícil. Cal saber fotografiar formes, però també captar l’espai que l’envolta. Tant quan parlem de retrats com quan parlem, per exemple, d’un edifici o un paisatge. Fins i tot pots fer un retrat d’una persona sense ensenyar la seva cara i mostrant només algun detall del lloc on ella desenvolupa el seu dia a dia.

Entrevista oferta per:

notícies tgn c